Molts alcaldes no creuen en la participació ciutadana. Per què? D’un temps ençà, des de les democràcies representatives avançades, es ve insistint en la necessitat de revisar el tradicional principi de representativitat, i incorporar la participació ciutadana, sense menyspreu de les consultes electorals usuals. En definitiva, copsar, de manera continuada, l’opinió dels ciutadans. Gairebé, cap ajuntament, sigui quin sigui el color polític que governi, nega, formalment, en ple segle XXI, la democràcia participativa; però, en canvi, pocs alcaldes són els que es comprometen amb ella de forma fefaent, no retòrica.
Quan mires al teu voltant, i veus les experiències participatives de molts dels nostres ajuntaments, un no pot menys que quedar-se bocabadat. Tot càrrec electe parla de participació, però pocs són els que la duen a la pràctica. Per què aquest contrasentit?, per que molts polítics, després de proclamar-la als quatre vents, quan arriben a l’Alcaldia, se n’obliden? La resposta es clara: per que no creuen en ella. Perquè s’estimen més governar despatxant amb polítics i tècnics, donant l’esquena a la gent. Governar així és, sens dubte, un mètode tradicional, tranquil, previsible, amb pocs riscos i, relativament, ràpid, però poc eficient. M’explicaré. La democràcia participativa, necessariament, es fonamenta en el principi irrenunciable de la consulta a la ciutadania. Consultar no vol dir, obligatòriament, organitzar un referèndum cada dos per tres, o reunions permanents amb tota la societat civil. Consultar a la població és tenir en compte les seves preferències i opinions, sobre els serveis que reben, i les necessitats que tenen. Consultar a la població vol dir, fonamentalment, dues coses: facilitar informació de la forma més amplia possible, i saber que opinen els ciutadans de les coses que els envolten, i dels projectes de ciutat. En definitiva, mantenir contínuament el pols de la ciutadania, el pols del poble. O, el que és el mateix, informar-lo, escoltar-lo, no defugir de les responsabilitat i, sobretot, donar la cara, tant quan es decideix fer una cosa, com quan no, i dir el per què. Tancar-se a l’Alcaldia, i no comptar amb la ciutadania, vol dir no tenir prou informació del que succeeix al teu voltant. I és, sobretot, menys eficient, ja que disposes de menys informació, i, per tant, tens més probabilitats d’equivocar-te, i de fer les coses malament.
A la nostra comarca, les experiències participatives van des de les bones pràctiques de Sabadell i Montcada, amb els pressupostos participatius i el projecte de ciutat en el primer cas, o el procés participatiu endegat per César Arrizabalaga a Montcada, traient la fàbrica de La Valentine del centre del municipi, i reestructurant radicalment el barri de La Ribera, fins al suspens més contundent en el cas de Cerdanyola. A la nostra comarca, l’ajuntament que pitjor nota treu en temes participatius és Cerdanyola. I no deixa de ser flagrant, particularment, per què és un ajuntament governat per tres partits polítics, i per un Alcalde d’Iniciativa que, a la campanya electoral de les anteriors municipals, es va omplir la boca dient que ell seria l’Alcalde de tots, i que tota Cerdanyola participaria en el projecte de ciutat. Amb el balanç d’aquests quatre anys, no hi ha hagut ni projecte de ciutat, ni participació ciutadana, ni res per l’estil. Però no vull parlar ni bé, ni malament, de ningú. Cadascú ha de passar comptes a la ciutadania del que ha fet, i cada ciutadà ha de fer memòria per a recordar, fins a quin punt, la democràcia participativa ha arribat o no al seu poble. Fins a quin punt compten, o no, amb ell, amb la seva opinió.
La democràcia participativa no resta legitimitat a la democràcia representativa, sinó que la complementa. La democràcia participativa no vol dir que totes les decisions s’han de prendre a mà alçada a la plaça del poble, o que cal consultar-ho tot. Vol dir que el polític electe representa, per una banda, als ciutadans, i actua, per tant, en nom de tots, però, per altra banda, que també ha de governar informant i comunicant a la ciutadania, i pensant en tots, escoltant a tots.
A tot arreu, es parlar de la democràcia participativa com una eina de modernitat, però hem de saber fins a quin punt és un mite o una realitat a cada municipi. Aquí, és on es troba la diferència entre els que governen des de la butaca de l’ajuntament, envoltat de tècnics i politics, o el que assumeixen el compromís d’envoltar-se de la gent de la ciutat, de la gent del poble. A mi, és aquí on em trobaran.
Quan mires al teu voltant, i veus les experiències participatives de molts dels nostres ajuntaments, un no pot menys que quedar-se bocabadat. Tot càrrec electe parla de participació, però pocs són els que la duen a la pràctica. Per què aquest contrasentit?, per que molts polítics, després de proclamar-la als quatre vents, quan arriben a l’Alcaldia, se n’obliden? La resposta es clara: per que no creuen en ella. Perquè s’estimen més governar despatxant amb polítics i tècnics, donant l’esquena a la gent. Governar així és, sens dubte, un mètode tradicional, tranquil, previsible, amb pocs riscos i, relativament, ràpid, però poc eficient. M’explicaré. La democràcia participativa, necessariament, es fonamenta en el principi irrenunciable de la consulta a la ciutadania. Consultar no vol dir, obligatòriament, organitzar un referèndum cada dos per tres, o reunions permanents amb tota la societat civil. Consultar a la població és tenir en compte les seves preferències i opinions, sobre els serveis que reben, i les necessitats que tenen. Consultar a la població vol dir, fonamentalment, dues coses: facilitar informació de la forma més amplia possible, i saber que opinen els ciutadans de les coses que els envolten, i dels projectes de ciutat. En definitiva, mantenir contínuament el pols de la ciutadania, el pols del poble. O, el que és el mateix, informar-lo, escoltar-lo, no defugir de les responsabilitat i, sobretot, donar la cara, tant quan es decideix fer una cosa, com quan no, i dir el per què. Tancar-se a l’Alcaldia, i no comptar amb la ciutadania, vol dir no tenir prou informació del que succeeix al teu voltant. I és, sobretot, menys eficient, ja que disposes de menys informació, i, per tant, tens més probabilitats d’equivocar-te, i de fer les coses malament.
A la nostra comarca, les experiències participatives van des de les bones pràctiques de Sabadell i Montcada, amb els pressupostos participatius i el projecte de ciutat en el primer cas, o el procés participatiu endegat per César Arrizabalaga a Montcada, traient la fàbrica de La Valentine del centre del municipi, i reestructurant radicalment el barri de La Ribera, fins al suspens més contundent en el cas de Cerdanyola. A la nostra comarca, l’ajuntament que pitjor nota treu en temes participatius és Cerdanyola. I no deixa de ser flagrant, particularment, per què és un ajuntament governat per tres partits polítics, i per un Alcalde d’Iniciativa que, a la campanya electoral de les anteriors municipals, es va omplir la boca dient que ell seria l’Alcalde de tots, i que tota Cerdanyola participaria en el projecte de ciutat. Amb el balanç d’aquests quatre anys, no hi ha hagut ni projecte de ciutat, ni participació ciutadana, ni res per l’estil. Però no vull parlar ni bé, ni malament, de ningú. Cadascú ha de passar comptes a la ciutadania del que ha fet, i cada ciutadà ha de fer memòria per a recordar, fins a quin punt, la democràcia participativa ha arribat o no al seu poble. Fins a quin punt compten, o no, amb ell, amb la seva opinió.
La democràcia participativa no resta legitimitat a la democràcia representativa, sinó que la complementa. La democràcia participativa no vol dir que totes les decisions s’han de prendre a mà alçada a la plaça del poble, o que cal consultar-ho tot. Vol dir que el polític electe representa, per una banda, als ciutadans, i actua, per tant, en nom de tots, però, per altra banda, que també ha de governar informant i comunicant a la ciutadania, i pensant en tots, escoltant a tots.
A tot arreu, es parlar de la democràcia participativa com una eina de modernitat, però hem de saber fins a quin punt és un mite o una realitat a cada municipi. Aquí, és on es troba la diferència entre els que governen des de la butaca de l’ajuntament, envoltat de tècnics i politics, o el que assumeixen el compromís d’envoltar-se de la gent de la ciutat, de la gent del poble. A mi, és aquí on em trobaran.
No hay comentarios:
Publicar un comentario